L’ombra és un concepte psicològic que va aportar Carl Gustav Jung i que ha continuat en les perspectives de la psicologia unides a l’espiritualitat o una visió holística de l’ésser humà com la teràpia transpersonal o el Gestalt.
Anem a veure què és!
Cada un de nosaltres tenim una personalitat que mostrem a l’exterior i amb la qual ens identifiquem.
Puc ser una persona graciosa o bé ser una persona controladora o una persona amb un ego rebel.
Aquests personatges que mostro amaguen una contrapart que podem anomenar “l’ombra”.
L’ombra és aquella part de mi que he rebutjat, que he negat.
Si soc una persona que m’identifico amb un ego graciós i simpàtic, potser rebutjo les persones serioses. I això podria amagar un desig inconscient de passar de tothom i d’indiferència davant els altres. O bé una tristesa molt fonda.
L’ombra també és aquella part que amago de mi.
Em mostro discreta i en realitat vull ser el centre d’atenció. (Em recorda al meu batxillerat!)
És incòmode de reconèixer i em cal estar molt farta d’algun aspecte de la meva personalitat per obrir-m’hi. El sofriment em porta a treure’m la cuirassa.
L’ombra és allò que evito
Allò que negues en els altres, està dins teu. És difícil de veure perquè roman inconscient i no vol ser vist perquè ens espanta i ens fa por reconèixer parts incòmodes de nosaltres.
L’ombra és la polaritat que he rebutjat
Per acceptar millor la nostra ombra, és important adonar-nos que en la realitat existeixen els oposats: alegria-tristesa / fred-calent / amunt-avall… i que entenem la realitat de manera dual.
Per això tots tenim aquestes polaritats dins nostre. Però els humans tendim a anul·lar la que no ens agrada.
L’ombra són les meves carències. Allò que em cal integrar.
Allò amb què no m’identifico és quelcom que em manca. Com que tendim a completar-nos, l’ombra ens mostra el que ens falta desenvolupar. Per exemple, si ser molt espiritual ha anat associat en una persona a negar el plaer de la sexualitat, aquesta carència es manifestarà en forma d’ombra. Potser et convertiràs en un ferm detractor del plaer de la sexualitat i la relegaràs a la reproducció.
El contacte amb l’ombra em permet completar-me. Acceptar la pròpia ombra és un gran pas per créixer com a ésser humà.
No es manifesta per una simple voluntat curiosa de conèixer-la, ni per un simple examen reflexiu de consciència.
Em cal connectar amb el meu cos, món intern, sensacions i emocions per veure-la.
O bé tenir una lucidesa radicalment sincera de mi mateixa.
És difícil conèixer-la perquè s’amaga.
Les preguntes profundes que responen al descobriment de l’ombra són:
- Què rebutjo dels altres?
- Què és inacceptable per mi?
- Què amago?
- Què evito?
La veritat és que en un moment de la meva vida vaig descobrir que si no acceptava la meva ombra, no avançava i no creixia com a persona.
I cal anar-nos-ho recordant.
L’ombra no ens fa “dolents” ni “monstruosos”, sinó criatures que hem lluitat per la nostra supervivència perquè no en sabíem més.
De què serveix? En la meva experiència, ens pot aportar humilitat i tolerància en alguns aspectes, poder deixar enrere patrons del passat i experimentar nous aspectes inexplorats de nosaltres. I sobretot, un alliberament.
T’animo a acceptar-la.
En teràpia, comprovo que és difícil que les persones l’entenguem i acceptem, però que és molt alliberador fer-ho.
De ben segur t’ajudarà a madurar.
Laura Reguant