Les relacions d’igualtat són sanes i ens permeten generar vincles de qualitat entre nosaltres. Per aconseguir-ho, generalment les persones hem de fer un esforç de superar les limitacions de la nostra personalitat per no caure en l’error de buscar que els altres omplin els nostres buits emocionals.
La desigualtat en les relacions s’esdevé quan no ens mostrem tal com som en les relacions, sinó que emmascarem la nostra persona més autèntica per aconseguir allò que creiem que ens fa falta i que no tenim, o bé per defensar-nos del mal que ens puguin fer els altres. Vivim en la supervivència i no gaudim de les persones que ens fan companyia i amb les qui ens aportem mútuament. Així, estem enfocats en la persona que vam ser en el passat o la que volem esdevenir en el futur segons les nostres creences i patrons de la personalitat. I tendim a posar-nos en la posició de víctima i eludir la nostra responsabilitat i cocreació de la relació.
Tenir una personalitat 100% sanada és impossible, aquest concepte en si mateix és un absurd. La personalitat de cadascun es forma a partir dels condicionaments del nostre entorn proper i de la nostra cultura. Com diu la psicologia clàssica, és el resultat del nostre temperament (genètica) i del nostre caràcter (comportament adquirit). Jo no puc desfer-me de tot el que soc, de tot el que he après, de tot el que he heretat. Jo només puc fer un treball de consciència que em faciliti la vida i m’apropi a allò que necessito per trobar més pau, equilibri i felicitat.
I tampoc puc desfer-me de la meva ferida original o la meva neurosi personal més bàsica, només puc anar-la suavitzant, estimant, acaronant. El treball amb mi mateixa m’ho ha anat mostrant.
I el que et vull exposar avui i m’ha ajudat molt personalment: assumir la meva responsabilitat en les relacions, deixar anar la necessitat de culpar a fora dels meus mals, i acollir-me com una criatura humana preciosa amb els seus defectes i virtuts, amb els meus buits i plens, talment com faries amb un gerro sentimental que se t’ha trencat i has decidit enganxar-ne les peces. El seu valor mai desapareixerà.
Com et deia abans, la meva experiència em fa de guia, però no sempre ha estat així.
En el passat, solia buscar persones que em guiessin, com si per mi mateixa no fos possible decidir i estar en pau amb les meves eleccions. Sempre em semblava que no estava prou segura que fos el camí correcte i que algú m’ho havia de validar o donar-me una empenta. Tendia a posar-me en una situació d’inferioritat respecte les persones que jo considerava mestres, guies o sàvies, ja que les idealitzava.
D’altra banda, en algunes relacions de parella no em mostrava tal com era, ja que tenia por al rebuig o estar sola. Així que establia relacions o bé amb persones que no eren afins o bé persones que no em valoraven, i em quedava allà esperant el que no podia rebre.
I en les amistats, encara que tenia els meus amics de l’ànima, intentava agradar els altres tot i que no hi hagués cap tipus de sintonia o fossin relacions de conveniència.
Més endavant, vaig comprendre que alimentar les relacions de conveniència em generava un buit i que no era necessari. I aquesta llibertat en les relacions em va facilitar una autonomia i un canvi de perspectiva que ara em permet valorar més les relacions i les persones tal com són, sense esperar un intercanvi tan “perfecte”.
Sent honesta, alimentava la desigualtat en les relacions perquè jo també necessitava atenció dels altres.
A dia d’avui comprenc que les persones ens necessitem, però que la necessitat no ha de ser l’única base de l’intercanvi. És important establir una comunicació i interacció honestes i conscients. I vetllar per un intercanvi igualitari amb uns límits de respecte que no faci sentir inferior ni superior l’un o altre.
Per tal de trobar aquesta igualtat energètica, cal escoltar-nos i ser sincer/es amb nosaltres mateixes. I aprendre a sostenir tant les nostres alegries com les nostres tristeses.
Compartir des de la consciència amb l’altre marca una gran diferència i evita molts mals.
En aquest sentit, la desigualtat en una relació es pot esdevenir quan un se sent abusat per l’altre, ja que quan esperem que l’altre ens doni allò que creiem que ens falta, exigim una energia a l’altre que prové de l’egoisme, la posició de víctima i la necessitat. I és natural, que, des d’aquí, l’altre no vulgui estar amb nosaltres o ens perdi el respecte.
Igualment a la inversa, hi ha persones que se senten bé sent “utilitzades” per l’altre per alimentar el seu control, domini, victimisme, comoditat, seguretat, por… Des d’aquí alimenten la desigualtat en la relació acceptant el rol de víctima.
A dia d’avui, aquestes tendències del meu ego van apareixent de tant en tant, però no m’impedeixen establir relacions sanes en les quals estic tranquil·la perquè vetllo per establir una base d’honestedat, igualtat i confiança. Amb la consciència que això em cal treballar-ho i que sempre estic aprenent dels meus errors i inconsciència.
Les relacions, de fet, són una oportunitat per ampliar la nostra consciència.
Què crec que m’ha funcionat per establir relacions de qualitat?
- Construir honestedat i aprendre a comunicar-me de manera honesta amb l’altre. A mi em va ajudar i m’ajuda molt entrar en el meu cos, els seus dolors i els seus buits, i estar ara i aquí acceptant i sostenint les emocions, sentiments i sensacions que emergeixen. Acollir-los i fer-los un lloc tan digne com a l’alegria.
- Assumir la meva responsabilitat en la relació: en lloc de posar la culpa a l’altre, observar quina part de mi alimenta això que no vull en la relació. Sempre podem aprendre de l’altre com si es tractés d’un mirall. Tantes vegades em passa que el que no m’agrada de l’altre, ho tinc en mi! No sempre és així, però força vegades.
- Això em va portar i em porta necessàriament a una millor gestió de les emocions i a un millor autoconeixement de les pròpies necessitats i límits. Ara bé, quan un repte s’ha superat, n’apareix un altre! 😉
- I quan ens coneixem millor, podem relacionar-nos amb més claredat. I quan no tenim claredat, ens donem el temps per tenir-ne i esperem sense exigència. Sé com d’incòmode és esperar a vegades! Però té molts bons resultats! Jo m’ho vaig recordant!
- Un altre fet que em va ajudar va ser entendre que per mantenir vincles de qualitat, no podia pretendre alimentar relacions honestes amb una gran quantitat de persones. I que el que és assumible per mi per establir una escolta activa mútua, és generar vincles petits.
- Així mateix, també m’he hagut d’anar rendint a mostrar-me tal com soc a l’altre i deixar anar patrons repetitius de la personalitat que han estat fruit del condicionament i no m’han ajudat. Com voler agradar a tothom! A pain in the ass!
- Un altre aspecte és deixar de buscar la perfecció, l’idealisme i la “puresa” en l’altre, i menys en una mateixa! Un bon grapat de defectes ens fa la vida més fàcil! El marge d’error fa córrer l’aire.
- Assumir la pròpia necessitat d’amor, reconeixement i valoració. Són tan humans i naturals! Abans me’ls jutjava, ara els estimo perquè són el principi de l’amor. Convertir-nos en un Buda estoic, impassible, inexpressiu i indiferent és una falsa quimera per evitar el dolor. No va d’això per mi.
- Acceptar la pròpia ombra en les relacions. Reconèixer les parts de mi que trobo “lletges” o “indecoroses” d’acceptar. Per exemple: fer-me la simpàtica per aconseguir algun benefici.
- Aprendre a confiar en mi fent-me una persona de confiança pels altres, cosa que és un gran art que segueixo explorant.
- Aprendre a confiar en els altres i la vida. Fer un vot de confiança al nostre entorn i deixar d’escoltar la veu que desconfia de tot i tothom per les experiències doloroses del passat. No podem entendre-ho ni controlar-ho tot!
(fixa’t que dic aprendre, s’ha de practicar i no neix sol!) - Usar tots els recursos que tinc a l’abast i no oblidar-los quan més ho necessito: ballar, pintar, meditar, fer exercici, escriure, sortir al bosc, caminar, contemplar, no fer res… Donar-me el que necessito és un bé per les meves relacions.
- Trobar un lloc de claredat interna més enllà de la ment que em connecta amb l’autenticitat i els meus valors més profunds.
- Ser compassiva quan no en sé més. I ser-ho amb els altres.
En resum, crec que la manca de responsabilitat i la comoditat d’estar en una postura de víctima, així com la falta de sinceritat amb una mateixa, són una causa important de mantenir relacions sense igualtat ni honestedat ni confiança. Cadascú tenim un lloc important en les relacions i molt per aportar. Sovint ho oblidem.
Les relacions basades en el condicionament i en el bucle dels nostres egos només ens permeten oscil·lar entre els abusos emocionals, les polaritats inferior-superior, les dinàmiques jeràrquiques, la por, el sofriment i la supervivència. La falta d’autoconeixement està a la base.
Per això crec que cultivar la comunicació, l’honestedat i la compassió en les relacions és clau, així com l’autoconeixement per aportar consciència a les relacions.
Esdevenir una persona de confiança per als altres i autèntica davant si mateixa que alhora coopera amb els altres continua sent un objectiu pel qual estic motivada i vaig aprenent. No som ni serem “perfectes” com li hauria encantat al meu ego ni erradicarem d’arrel els nostres buits més profunds.
Començo a pensar que l’amor consisteix a estimar aquests buits.
Gràcies per la teva atenció.😉
Laura Reguant Cardona
